Un matí poc atractiu i llaminer, doncs al llevar-te, el que podies observar per la finestra, era un dia ple de núvols, on no es podia gaudir de cap escletxa per escalfar-te amb un tímid sol del mes gener.
El terra estava més aviat moll i força humit, haig de dir que més d’un, abans de sortir de casa havia mirat el radar meteorològic per veure per on plovia.
A les 8, com sempre, a la plaça de l’església de Vallromanes, amb unes expressions facials de “pa’ qué ....” van començar ha arribar els primers “bikers”.
L’èxit estava garantit abans de començar la pedalejada, doncs el nombre de “TRINXES” era de 12 membres, és clar, haig de dir que a tots ens acompanyaven uns indesitjables kg. de més per culpa dels torrons, neules i altres àpats excessius que et regalen aquests festes nadalenques, però les ganes de passar un bon matí eren indiscutibles.
Passades les 8:15 ens dirigíem cap a Gualba, una petita i acollidora població a peu del Montseny, que haig de dir que era l’objectiu del dia.
Havíem quedat a l’anomenada població amb uns companys de la zona a les 9 del matí, i com no, amb la puntualitat dels anglesos ens varem presentar com els sèptims de cavalleria.
Després de preparar-nos, comprovar que els nostres cavalls de guerra estaven en perfectes condicions (les bicis) en varem disposar a iniciar la ruta.
Sortim per una pujadeta direcció Riells, no molt pronunciada, però amb algunes ben fortes i amb molt desnivell,que va començar a fer-nos notar a més d’un els excessos de les festes, és a dir, els gustosos àpats.
Després d’uns tres o quatres km. Interminables, que se’ns van fer molt agradables i entretinguts gràcies a Marçal ens anava explicant una història d’una muntanya (parlava d’un tal negre que es va casar amb la dama de l’aigua, la qual el va deixar amb dos fills i que acudia totes les nits a plorar i, de les llàgrimes li sortien perles). -Realment no sé si tenia sort el negre per què la dona el fa ric amb les seves llàgrimes.-
Amb aquesta història arribem al cim de Can Prats, com no, reagrupació de tot el cavallers.
Ja recuperat el nostre alè, el següent objectiu, Riells, tot baixada, un parell de kilòmetres, les fotos de rigor a la ermita que hi havia i, continuem al següent punt, el segon millor de la jornada. L’Ajuntament.
Ens esperava la part més complicada i dura de la jornada 10 km. de pujada constant fins al mirador de les antenes del Turó de l’Home.
Quan ja dúiem uns 3 Km. vam arribar a un lloc anomenat “les quadres”, que va ser on varem esmorzar i com no, les forces van reviure, per bona o mala sort la llei antitabac ja estava operativa i, és clar, en Josep Maria va quedar-se en un raconet arraconat (quin joc de paraules), després d’unes bromes i diversos comentaries vam partir direcció el nostre destí.
Qui ho hagués de dir, però cap allà a la meitat de la pujada en Marçal va trinxar la seva cadena de la seva muntura de 29” –s’ha de dir que últimament, estem fent honor al nom del nostre club “TRINXACADENES”.
Va començar el des-agrupament de la nostra sortida, doncs la meitat del grup es va quedar amb el Marçal i l’altre va continuar la pujada amb en Manel.
Una vegada reparada l’averia vam prosseguir el nostre camí fins arriba al creuament fatídic, el grup que encapçalava la pedalejada va agafar una altra ruta diferent a l’altre meitat, per sort en Marçal que es coneixia la zona va decidir anar a la cerca del “pelotó inicial” i al cap d’uns parells de kilòmetres ens vam retrobar, llavors, sí que vam pujar fins a Santa Fe del Montseny.
Al arribar al final, hi havia gent que es quedaria a dinar i d’altres que tornarien a casa seva, així doncs, ens vam acomiadar; els que ens vam quedar, com no, vam continuar la nostra ruta fins arribar a les antenes, a mida que anàvem pujant la boira se’ns menjava literalment i des del mirador no es podia gaudir de cap vista que amb un dia amb el cel net sí pots.
Aleshores va començar un dels altres millors moments, per no dir el més esperat, el descens cap a Gualba.
Al iniciar el descens, la nostra sorpresa va ser que els arbres de la part de dalt de la muntanya estaven talats.
Després d’observar el gran desastre amb molta resignació vam continuar amb el descens amb uns trams molt divertits on el Sergi controlava la situació doncs, era ell l’únic que coneixia el camí de tornada i qui ens duia fins al desitjat Restaurant, ja que tots estàvem molt afamats.
Unes cerveses, unes copes de vi i a comentar tot el que havíem viscut durant tot el mati, cal dir que vam sortir del restaurant a les 17 hores de la tarda i vam tornar a casa.
En conclusió, una molt bona sortida, amb resignació per segons quines vistes, sorpreses no tan sorprenents com el trinxar d’una cadena i com no, molts moments riure continu amb tots els membres que van fer possible que aquesta sortida del 2 de gener.
Fins aviat.
L. Lamata.
Molt bona la crònia Luis! et farem reporter dels Trinxa!! xD
ResponElimina